​Tirant la vista enrere, em costa veure quin va ser l’instant en què vaig dir: “De gran vull dedicar-me a la direcció de fotografia.” És una cosa ben estranya que això passi pel cap d’un nen o d’un adolescent. Sempre he estat abocat a mirar molt de cinema, pel meu pare, gran adorador del cinema de ciència-ficció dels vuitanta; però segurament el cap em va fer clic amb una pel·lícula que estic segur que marcarà una generació de DOPs: The Lighthouse. No recordo si la vaig veure al cinema, a la tele de casa o en un portàtil; tampoc recordo si ho vaig entendre tot, però estava molt fascinat pel que havia vist. A mesura que vaig anar madurant la pel·lícula, va sorgir en mi una pregunta oberta: com es fa, això?

​

A partir d’allà em vaig posar a veure vídeos de l’estil “Com fer que el teu curt tingui un look cinematogràfic”, fins que, després d’algun curt fallit i moltes hores, vaig arribar a l’ESCAC i vaig entendre que l’important (a part de la tècnica) era elevar el curt per arribar a l’emoció mitjançant la llum i l’enquadrament. La fotografia està al servei de la direcció, i està bé que la construcció de l’estil visual sigui mútua. Personalment, és sempre com millor he treballat: enfrontant dues visions i creant-ne una de nova.

​

El primer any d’ESCAC vaig estar a mitges entre dirigir curts i fer-me càrrec de la fotografia, sobretot en el projecte final, en què vaig tenir la sort de poder realitzar un curt que tenia moltes ganes de fer: un petit homenatge al cinema quinqui, una idea visual que feia temps que portava a dins i en la qual vaig poder estar tant a la direcció com a la fotografia al cent per cent. Al final, va faltar el so, però a dia d’avui és el curt que considero que més forma part de mi.

​

A segon he tingut la sort de treballar amb molts directors, veure moltes visions diferents i formes de treballar molt diverses; una conjunció de circumstàncies que crec que m’han enriquit molt a l’hora d’afrontar nous projectes. He pogut tocar des de l'expressionisme en blanc i negre fins al naturalisme més extrem en color. Com tothom, tinc preferències quant a acabat final i estil, però, com comento, no puc estar més agraït per tot el que he pogut rodar aquest any, en què m’he pogut dedicar exclusivament a la fotografia (traient un curt de principi de curs que em va permetre treure’m l’espina que portava clavada de dirigir).

​

El pas per l’ESCAC m’ha fet adonar-me de com és el món del cinema, amb les seves parts bones i les no tan bones, i crec fermament que el camí que vull seguir és el de dedicar-me a construir amb la llum, ajudar a crear curts i pel·lícules amb mirades úniques mitjançant la direcció de fotografia. Vull seguir aquest camí a l’ESCAC perquè és on més he après i on he conegut la gent amb qui vull treballar. Encara queda molt de camí però vull poder dedicar-me a això.

M’ho dec a mi i els hi dec als meus pares.​​​